contingut
MicrocefĂ lia
Què es ?
La microcefĂ lia es caracteritza per un desenvolupament del perĂmetre cranial, en nĂ©ixer, menys del normal. Els nadons que neixen amb microcefĂ lia solen tenir una mida petita del cervell, que per tant no poden desenvolupar-se correctament. (1)
La prevalença de la malaltia (nombre de casos en una població determinada en un moment determinat) encara és desconeguda, fins avui. A més, s'ha demostrat que la malaltia està present, amb major freqüència, a Àsia i Orient Mitjà amb una incidència d'1/1 l'any. (000)
La microcefà lia és una condició que es defineix per la mida del cap del nadó que és més petit del normal. Durant l'embarà s, el cap del nen creix amb normalitat grà cies al desenvolupament progressiu del cervell. Aquesta malaltia es pot desenvolupar durant l'embarà s, durant el desenvolupament anormal del cervell del nen, o al néixer, quan el seu desenvolupament s'atura de sobte. La microcefà lia pot ser una conseqüència per si mateixa, sense que el nen presenti altres anomalies o s'associï a altres deficiències visibles al néixer. (1)
Hi ha una forma greu de la malaltia. Aquesta forma greu apareix com a resultat d'un desenvolupament cerebral anormal durant l'embarĂ s o en el naixement.
Per tant, la microcefà lia pot estar present en el naixement del nen o desenvolupar-se en els primers mesos després del part. Aquesta malaltia sovint és el resultat d'anomalies genètiques que interfereixen amb el creixement de l'escorça cerebral durant els primers mesos del desenvolupament fetal. Aquesta patologia també pot ser conseqüència de l'abús de drogues o alcohol en la mare, durant el seu embarà s. Les infeccions maternes per citomegalovirus, rubèola, varicel·la, etc. també poden ser la font de la malaltia.
En el cas de la infecció materna amb el virus del Zika, la propagació del virus també és visible als teixits del nen i condueix a la mort cerebral. En aquest context, el dany renal sovint s'associa amb la infecció pel virus Zika.
Les conseqüències de la malaltia depenen de la gravetat de la mateixa. De fet, els nens que desenvolupen microcefà lia poden presentar alteracions en el desenvolupament cognitiu, retards en les funcions motores, dificultats del llenguatge, complexió curta, hiperactivitat, convulsions epilèptiques, descoordinació o fins i tot d'altres anomalies neurològiques. (2)
SĂmptomes
La microcefĂ lia es caracteritza per una mida del cap mĂ©s petita del normal. Aquesta anomalia Ă©s conseqüència d'un desenvolupament cerebral reduĂŻt durant el perĂode fetal o desprĂ©s del part.
Els nadons nascuts amb microcefĂ lia poden tenir diverses manifestacions clĂniques. Aquests depenen directament de la gravetat de la malaltia i inclouen: (1)
- crisis epilèptiques;
– retards en el desenvolupament mental del nen, en parlar, caminar, etc.;
– discapacitats intel·lectuals (capacitat d'aprenentatge reduïda i retard en les funcions vitals);
- problemes de descoordinaciĂł;
- dificultats per empassar;
- pèrdua d'oïda;
- problemes oculars.
Aquests diferents sĂmptomes poden anar de lleus a greus al llarg de la vida del subjecte.
Els orĂgens de la malaltia
La microcefĂ lia sol ser el resultat del retard en el desenvolupament del cervell d'un nen, la qual cosa fa que la circumferència del cap sigui mĂ©s petita del normal. Des del punt de vista on el desenvolupament cerebral Ă©s efectiu durant l'embarĂ s i la infĂ ncia, la microcefĂ lia es pot desenvolupar durant aquests dos perĂodes de la vida.
Els cientĂfics han proposat diferents orĂgens de la malaltia. Entre aquestes hi ha certes infeccions durant l'embarĂ s, anomalies genètiques o fins i tot desnutriciĂł.
A més, algunes de les malalties genètiques següents també estan implicades en el desenvolupament de la microcefà lia:
– sĂndrome de Cornelia de Lange;
– la sĂndrome del crit del gat;
– SĂndrome de Down;
– sĂndrome de Rubinstein – Taybi;
– sĂndrome de Seckel;
– sĂndrome de Smith -Lemli- Opitz;
– trisomia 18;
– SĂndrome de Down.
Altres orĂgens de la malaltia inclouen: (3)
- fenilcetonúria (PKU) incontrolada a la mare (conseqüència d'una anormalitat de la fenilalanina hidroxilasa (PAH), augmentant la producció de fenilalanina plasmà tica i amb un efecte tòxic sobre el cervell);
- intoxicaciĂł per metilmercuri;
- rubèola congènita;
- Toxoplasmosi congènita;
- infecció per citomegalovirus congènit (CMV);
- l'Ăşs de determinats medicaments durant l'embarĂ s, en particular l'alcohol i la fenitoĂŻna.
També s'ha demostrat que la infecció materna pel virus Zika és la causa del desenvolupament de la microcefà lia en els nens. (1)
Els factors de risc
Els factors de risc associats a la microcefĂ lia inclouen, doncs, un conjunt d'infeccions maternes, anomalies genètiques hereditĂ ries o no, fenilcetonĂşria no controlada a la mare, exposiciĂł a determinades substĂ ncies quĂmiques (com el metilmercuri), etc.
PrevenciĂł i tractament
El diagnòstic de microcefà lia es pot fer durant l'embaràs o just després del naixement del nen.
Durant l'embarà s, els exà mens ecogrà fics poden diagnosticar la possible presència de la malaltia. Aquesta prova es realitza generalment durant el 2n trimestre de l'embaràs o fins i tot a l'inici del 3r.
DesprĂ©s del naixement del nadĂł, els dispositius mèdics mesuren la mida mitjana de la circumferència del cap del nadĂł (circumferència del cap). A continuaciĂł, es compara la mesura obtinguda amb la mitjana de la poblaciĂł en funciĂł de l'edat i el sexe. Aquesta prova posterior al part se sol fer almenys 24 hores desprĂ©s del part. Aquest perĂode permet assegurar la correcta reforma del crani, comprimit durant el part.
Si se sospita la presència de microcefà lia, són possibles altres exà mens addicionals per confirmar o no el diagnòstic. Aquests inclouen, en particular, l'escà ner, la ressonà ncia magnètica (MRI), etc.
El tractament de la malaltia s'estén al llarg de tota la vida del subjecte. Actualment, no es desenvolupa cap fà rmac curatiu.
Com que la gravetat de la malaltia Ă©s diferent d'un nen a un altre, els nadons la forma dels quals Ă©s benigna no tindran cap sĂmptoma mĂ©s que una circumferència del cap estreta. Per tant, aquests casos de malaltia nomĂ©s seran monitoritzats de prop durant el desenvolupament del nen.
En el cas de les formes mĂ©s greus de la malaltia, els nens, aquesta vegada, necessiten tractaments que permetin lluitar contra els problemes perifèrics. Existeixen mitjans terapèutics per millorar i maximitzar les capacitats intel·lectuals i fĂsiques d'aquests nens. TambĂ© es poden prescriure medicaments per prevenir convulsions i altres manifestacions clĂniques. (1)
El pronòstic de la malaltia és generalment bo, però depèn en gran mesura de la gravetat de la malaltia. (4)